El recinte fabril de Can Ricart és l’exemple paradigmatic de la tempesta immobiliària perfecte. Per damunt de la greu destrucció d’un patrimoni arquitectònic únic en Europa, declarat B.C.I.N. pel mateix conseller de cultura que n’autoritzà els enderrocs, hi ha un grapat d’interessos econòmics de molts milions d’Euros.
El conflicte arrenca en l’any 2005 amb una requal.lificació urbanística del 22@ que donà una escandalosa plusvàlua al marques de santa Isabel, mitjançant uns coeficients d’edificació de jutjat de guàrdia. Arrel d’aquest regal municipal, amb companyies tambè com la de les germanes Koplovit, la família del marques comença a fer servir la L.A.U. (llei d’arrendament urbans) per a foragitar de les naus industrials 35 petites i mitjanes empreses amb més de 250 treballadors. També anaven perdent els seus espais creatius dotzenes d’artistes de múltiples disciplines.
L’aliança dels afectats per a plantar batalla va unir una curiosa amalgama de patrons, proletaris, defensores del patrimoni històric, creadores culturals i veïnes i veïns afectats per la construcció d’un edifici que amenaçava de eclipsar-nos el sol i les vistes des dels nostres balcons. Tot plegat representava un potencial perill pels plans urbanístics especulatius dissenyats pel tripartit, que ràpidament infiltrà en la plataforma Salvem Can Ricart als submarins habituals, per tal de que la dirigissin.
La impresentable legalitat vigent va fer marxar quasi tothom, amb l’única excepció d’Hangar (que va guanyar els judicis). Les 35 pimes i la resta d’artistes baixaren per la força la persiana, una vegada vençuda la lluita per les persones. També es va perdre la defensa de les pedres, però la dura resistència no fou de bades i l’esclat de la bombolla immobiliària va fer embarrancar bona part del lucre calculat pel propi marques, durant pública roda de premsa, en 109 milions d’Euros.
Però mitjançant l’acord d’un conveni, l’ajuntafems va quedar-se amb la meitat de les 2’5 hectàrees del recinte, mentre que l’altre part ha estat venuda a la constructora Alza per uns 22 milions ( sens dubte, un bon pessic).
Ara, en el tros de propietat pública, hi ha prevista la construcció de l’anomenada "Casa de les llengüe"s amb un pressupost de 18 milions, mercès a una subvenció europeda. Per al càrrec d’arquitecta irresponsable ha estat triada la Benedetta Tagliabue, que pretén perpetrar una mena de hula-hop gegantí multicolor i mutilador del conjunt. Com a director del mausoleum lingüístic, qui millor que un ex “treballador” de la conselleria d’interior com en
Jordi Pardo?
Quant tot el negoci semblava “atado y bien atado”, un inesperat gir malabaristic ha posat en perill un bon munt de 3%’s. Semblaria que les pedres es rebel.len, quant de sobte sentim comentar als seguretes del recinte, en el bar on esmorzaven, que s’han trobat les restes d’una vila Romana i que estaven les arqueòlogues esvalotades.
Excitats per aquesta possibilitat, una delegació de veïnes i veïns aprofitarem un dels molts forats de la tanca, per escolar-nos-hi per a fotografiar les troballes. Una setmana desprès, el diari Avui en feia públic ressò de la importància del descobriment, posant en greu risc de no complir-se els terminis en que les subvencions europedes s’han de gastar. El ja endarrerit inici d’obres, encara es pot retardar més, si s’ha de desenterrar tot un jaciment de primera magnitud.
La prova del seu pànic va ser evident el passat divendres 20-11 a les 12 del migdia, durant l’acte simbòlic de la posada de la primera pedra. Davant la convocatòria dels joves de la A.J.P. per a protestar pacíficament, la desproporcionada presència policial intimidatòria feia que toquessin a 4 o 5 antiavalots i 3 o 4 secretes per a cada un dels 10 o 12 manifestant. Fins i tot van arribar a seguir a un d’ells fins a casa seva per a requisar-li la cinta de vídeo que acabava de gravar durant l’acció. La “democràcia de’n Sauron” tornava a mostrar el seu veritable rostre. La pornogràfica despesa econòmica, en els temps que corren, els convé que no sigui notícia gaire airejada. No està el forn social per a gaires pastissos Hereu’s del Fòrum.
Des de l’A.V.V. de can Ricart estem convençuts que cal exigir responsabilitats polítiques i penals per totes les irregularitats i malifetes realitzades per aquests poders públics, teòricament obligats per llei a vetllar pels interessos col.lectius. Però ja sabem que en les millors botigues del món, a tota hora els diners tenen la raó. Dins del "model Barcelona", desembarrancar els negocis sempre serà prioritari enfront els llocs de treball, els espais de creació artística, les necessitats socials del barri, els valors culturals i l’ètica dels polítics professionals que, van de poltrona en poltrona, i cobren una pasta perquè els hi toca.
Joan Marca i Tristan, president de l’A.V.V. de Can Ricart.
